FEM LA CASA

(Arcadi Valiente i Galbis)

 NO PENSEU QUE M’HE RENDIT

    (Arcadi Valiente i Galbis)

NO PLOREM PER LA MORT

(Francisco Martínez)

 

Si el sol ix pel matí

I la plutja no cau mes

I l’arc del cel fa lluir

Els colors del seu vestit,

Si sents cantar als ocells

I els ulls els banyes en vert,

Oblida que el canó

fa un hora, o un any que ha sonat.

Obri el cos  a l’aire fresc del matí,

Dus la veu als núvols dissipants

I crida els companys,

segur que vindrán.

Aixequeu  la casa a sobre el muntó

fumejant de ruines i enderrons,

els morts no ens veuran,

serán fonament

del nostre nou mon.

No tingues por al foc

ni a les brases del brasquer,

la fusta vella és fum

la flama passa aviat.

Cal explanar el terreny,

netejar  els  còdols i fang

I fer la casa gran

perquè i tothom tinga lloc.

De bell nou els arbres hi creixeran,

tot serà brilliant concert de llums.

La pau I la calor

I els nostres colors

durem en els cors.

 

No penseu que m’he rendit

si ja no cante joies,

si tinc la por florint als llavis.

Si veu i paraules surten ocres,

que estic plorant

de veure el temps passant

i el que els anys s’afanyen

sense esperar

que m’agenolle i bega d’ells.

 

No penseu que m’ he rendit

si aquesta falç no talla,

si el blat té que esperar uns dies

perquè els meus braços agonitzen,

que tanque els ulls

negats de llagrimes

i les dents em trenque

de mossegar

aquesta pols com una serp.

 

No penseu que m’ he rendit

si tinc les xarxes velles,

si aquest vaixell no fa ja esteles

i el mar i l’aigua es torna ferro,

que tinc la pell

molt envellida en sal

i les mans s’escorren

d’anar a alta mar

i no poder amarinar.

 

Si els llavis no poden somriure,

si dius només que misereres,

que el món senta que cantes

i pugues viure,

i que la falç talle el teu blat.

No plores sempre,

tira les xarxes

que s’ompliran de fruit

 

Avui ha mort un home

i tothom ho ha plorat,

ahir va morir un altre

i ningú s’ha enterat.    

Demà potser   

que en muiguen  de molts mes    

i alguns ploraran

i els altres callaran.

 

No es pas la mort

el que hem de plorar,

més bé és la idea

que els ha fet morir;

uns moren de tritesa,

els altres de fam;

uns moren per a viure

i els altres per a matar.

 

¿A qui hem de plorar,

i a qui hem d’ignorar?

Uns lluiten per a tots,

els altres per a uns quants...

i nosaltres

¿per què hem de lluitar?

No a la violència,

lluiten per la pau

pero no ens deixem enganyar,

que siga la justa pau